Aniversari: Modèstia a part

21 març

Feia temps que volia ressucitar un Frivolitessen ferit de mort pels efectes devastadors de la feina a televisió (capaç d’arrasar els horaris convencionals i la capacitat per al pensament crític). L’arribada del nou disc dels Manel era un motiu prou potent per aixecar-me i tornar a caminar, però el furor que ha causat el seu videoclip ha estat definitiu.

He decidit posar al foc unes llenties i omplir-me un gotet de porto per trobar el meu “momentum creatiu” (l’altre dia vaig passar la tarda amb un dels publicistes del #quetenim i em va regalar aquest concepte que em va deixar K.O.). El context, com més folkie, millor. Estic a tope.

 L’estratègia de màrqueting per al llançament del “10 milles per veure una bona armadura” (títol robat a un monòleg de “Molt soroll per no res” de Shakespeare) ha estat segura i finíssima (perdoneu els adjectius històricament associats a Evax), molt reveladora del caràcter cada cop més mainstream d’una banda que ja no fa l‘indie, com a mínim en la factura del seu producte. L’anunci del llançament del disc un mes abans de posar-lo a la venda, l’avançament en exclusiva de dos temes, el repte aconseguit d’evitar les filtracions a la xarxa i un colofó final, un curtmetratge al qual li diuen videoclip i que ve de regal amb el diari Ara, han estat elements d’una campanya de promoció tan orquestrada com el tema Aniversari, l’escollit per al clip.

 El vídeo està dirigit per Roger Padilla (guitarrista dels Manel) i Àlex Pastor, qui tothom s’entesta a creditar només amb el curtmetratge “LaRutaNatural”, oblidant “Infectados” (Carriers), un film de zombies dirigit als EUA amb el seu germà David Pastor i d’una factura impecable (factura i prou). Aniversari és un curtmetratge de 8 minuts que, tot i la seva producció molt allunyada pla seqüència handycam-low cost d’En la que el Bernat se’t Troba, em sembla força honest i menys pretenciós del que vol pensar tothom.

 Recordo quan era jove i feliç i estudiava COU. Fèiem comentaris de text de les poesies de Machado (mai el vaig tragar, ho sento), i recordo que cada preposició semblava que havia de tenir tres referents i simbolitzar, com a mínim, un parell de traumes i/o desitjos. El cas és que llegint sobre el clip d’Aniversari he tingut una mica la mateixa sensació: tothom creu que els Manel volen evocar el surrealisme de Buñuel, el simbolisme retorçat de Lewis Carrol, les formes de Dalí, la màgia de Danny Elfman i el realisme fantàstic. Anda ya! Si només m’ha faltat llegit que Jean Paul Sartre no reflexionava tan bé sobre l’ésser humà com ho fa el #clipmanel. Com deia el Sr. Lobo de Pulp Fiction “no empecemos a chuparnos las pollas todavía”.

L’elecció d’Aniversari és força encertada, un tema amb una orquestració molt cinematogràfica, molt adequada fins i tot per llençar els títols de crèdit (un videoclip amb crèdits fa molt Lady Gaga). El clip arrenca amb el so de la pluja i el crepitar d’un terra vell de fusta sota els peus, de seguida ens anuncien que són els Manel qui presenten Aniversari (amb una tipografia més pròpia d’Austin Powers) i una cortineta clàssica ens descobreix un ull rere una lupa en l’escenari ideal de “Cluedo: la película”. Sergi López, una mena d’Hercules Poirot amb sobrepès, inspecciona un saló ple d’atrezzo massa car per a un curtmetratge i de figurants de joc de taula: porcellana, catifes i una armadura, un pastís de merenga i una càmera per retratar (em fascina el toc vintage d’aquesta paraula); un home amb batí de seda i gat d’angora, una vella amb pells, una bòrnia que fuma, un exmilitar sobre rodes, un majordom i un criat. Així escrit, tot plegat podria ser la lletra d’un tema de Manel, vés per on.

 S’acaba la tempesta i comença la partida, i ho fa amb un flashback i una melodia calcada al tema que sonava a Lost quan es posaven malencònics, i la llum de les espelmes que arriba sobre rodes i en càmera subjectiva. I ara sí, comença el conte. I ho fa amb un recitat de to una mica Manelic del Guillem Gisbert, tot s’ha de dir.

 La lletra d’Aniversari és el guió literari del clip. Qualsevol guionista pregaria als astres per tenir un director que respecti el seu text com ho fa el tema. No sé si és bo o és dolent, potser és una mica com les coreografies de les canciones del verano que representen exactament la lletra (“una mano en la cintura, una mano en la cabeza, un movimiento sexy”).

 La resta, a fer història: animals (compto un cavall i un gat), una galeria de personatges de circ amb una referència ineludible de Carnivale (i ja van dues sèries), tots amb vestuaris diferents (i, creieu-me, no és per aconseguir un millor preu al Menkes), cameos de Sisa (que hagués donat el pego a l’Alicia de Burton) i Mishima, una platja estil Mad Max, una càmera subaquàtica en una banyera de desitjos enmig d’un bosc (i si això no és rizar el rizo, me la tallo i em faig monja), la superlluna il·luminant el Biel Duran en pijama, i uns efectes especials que, tot i que lluny de la qualitat dels de Jasón y los Argonautas del segle passat, tenen tela marinera.

 Els efectes preciosistes del tema són molt Disney, i algun pont musical em recorda al Nissaga de Poder de Guinovart, el “tamany” dels Manel és la nova incorrecció lingüística (la versió 2.0 del “reflexada la teva llum” de Sau) de moda, però el videoclip mola. Em fa ràbia que m’agradi, però és un fet. Fins i tot m’agrada l’Arnau Vallvé com a l’ajudant de l’inspector (en aquest paper sempre hi posen actors lletjos, us hi heu fixat?).

 Els Manel no saben el que és la crisi. No al minimalisme arty de Pol Ponsarnau a Emre (Can’t Stand) de Guillamino, no als amiguets divertits dels Delafé y las Flores Azules a Espíritu Santo. Tot és mainstream a Aniversari, fins i tot els seus patrocinadors al myspace, Adidas i El Corte Inglés.

 I ara, a veure qui és el guapo que troba entrades per a algun concert. Crec que ja tinc llestes les llenties.

PD: Correu, no crec que Warner deixi gaire aquest link en actiu. Si no: www.myspace.com/gatmanel

La bruixa de l’est amb vambes

25 febr.

En la versió continuada de Serveis Mínims, Frivolitessen recupera coses fredes: en aquest cas, els 30 graus de temperatura del cadàver d’una Bruixa de l’est. Una que fa servir bambes Munich i es mou entre platós de televisió.

La Bruja del Este murió aplastada entre paneles, bailarines y traidores. Su encanto quedó en ese plató, tras las cortinas.

The final countdown d’OT 2011. Segona part.

22 febr.

  Frivolitessen va tard. Tinc l’exclusiva de ser la darrera en formular opinió, després de tota la setmana de crítiques, articles, tweets i estats de facebook indignats sobre el final del programa. Los últimos no crec que siguin los primeros, en aquest cas, però no m’estaré de continuar amb una anàlisi digna de qualsevol preuada tesi doctoral tot continuant amb els següents punts.

4- ¿El programa éste de qué va? En aquesta edició, OT s’ha desenganxat del contingut a la mateixa velocitat que els espectadors desenganxaven els seus ditets del botonet amb el número 5 del comandament. Si bé és cert que tots havíem pensat sempre que es tractava d’un programa musical amb llums molonguis i cares, peces de vestuari fetes de tela de disfressa, cuixes a l’aire i temes comercials, aquest any s’ha posat al descobert que OT no es tractava exclusivament d’aquesta fórmula. I el públic hi ha fet notar. Sabeu allò de “no saps com necessites una cosa fins que no la perds”? Doncs això no és aplicable exclusivament a Veet Pieles Sensibles per als concursants de Supervivientes. Efectivament, al passat les gales ensenyaven vídeos amb la vida i obra dels concursants. Cap d’ells tenia la biografia de Marie Curie o Isabel Preysler, però, vés per on, els quatre ítems d’informació eren necessaris per ensenyar a l’espectador en què havia de fixar-se: el pas que no surt, el ballarí que es vol trincar el triunfito (segur que, en ocasions, a la festa final hi ha intents de passar del dicho al hecho) o la desafinada directa des de l’Averno. En qualsevol cas, tant si els concursants tenen per cervell un tall de la mortadel·la del Popeye com si són Singer Stephen Hawking, tenen coses a dir, i els passen coses, i els espectadors ho volen veure. I si no ho veuen, se’n van. És el que deia del Youporn. Allò de “mucho lirili y poco lerele” aquesta vegada ha estat, a més, “poco lirili”. No he sabut com anava la dinàmica del concurs, ni què els passava als concursants (per un cop que saben parlar amb subjecte i predicat…), ni quins eren els seus conflictes, o els dels professors talla mini. No he entès res, i juro que no té res a veure que sigui rossa natural (ho sóc, tinc proves).

5- Failed Sálvame Style. L’inici de temporada el vaig trobar força èpic: un tràiler ben parit sobre la filosofia triunfil (sí, sé que filosofia i triunfil a la mateixa frasesona estrany), un compte enrere multitudinari i, de sobte, meeeeeec, error: una veu en off digna de la presentació de Jorge Javier al Sálvame. L’off ha estat una de les grans innovacions de la temporada però puedo prometer y prometo que la veu de Juanjo Cardenal a Saber y ganar és més postmoderna que el que hem vist a OT 2011. En la meva opinió, la seva utilització recurrent no ha aportat gaire al programa, però ha contribuït a canviar-lo de to. De la mateixa manera que als càstings la narració en un off pseudopoètic de Pilar Rubio em feia sentir l’autència V.A. (Vergüenza Ajena o Vergonya d’Altri), trobo que la incorporació d’aquest recurs als vídeos i al directe de la gala ha abaratit el producte en qualitat. El to em semblava una mescla d’humor del Telecupón, sumari de magazine de tarda (el de la Glòria Serra mateix, per exemple) i ganxos tomateros que resultaven ser promeses falses. Aquest estil potser no és el que espera l’espectador mitjà d’aquest programa. Els continguts que té OT són els que són, però si no hi són, vendre’ls és contraproduent. I si hi poses una veu que imposta com si fos Santi Acosta a Enemigos Íntimos, ni te cuento. A més a més, qui pot mantenir la tensió quan els titulars són “Los 7 filetes de Ramil” o “La dieta de los polvos de Moneiba y Coraluna”?

6- Twitter apunyala per l’esquena. Un dels grans moments per disfrutar setmanalment ha estat quan Rubio donava pas a la Grada OTLIVE, amb Juanjo Amorín i la pronúncia màgica de les seves “s” al capdavant. L’estratègia d’incorporar per primera vegada un programa de Prime Time a les xarxes socials de manera deliberada ha estat intel·ligent, però crec que, desafortunadament, els ha sortit el tret per la culata. Al seu bloc (blogs.elpais.com/trending-topics), Delia Rodríguez fa una reflexió interessant sobre la relació dels Trending Topics (els temes més candents) i les audiències. Fenòmens com #sufrocomogeno han han escalfat el programa a internet (alguns tweets, a part, m’han donat els millors moments humorístics del mes), però no precisament per a bé. L’altre dia, mentre feia un running per la Diagonal amb @RogerPala (aquesta informació és gratuïta, però vull quedar com una buenorra que fa esport), vam comentar com deu canviar les coses el fet que els directius de les cadenes tinguin accés directe a l’opinió de la part de l’audiència que no veuen els audímetres. Abans, els familiars i empleats Cum laude en Pilotisme els podien daurar la píndola (;)) amb les meravelles inexistents dels programes. Ara, als directius només els cal entrar a Twitter des dels seus Smart Phones i veure com el públic els despelleja (ole) vius. Potser no hi ha hagut la capacitat de personal de gestió del compte #otlive de generar prou debat com per fer una mica menys visibles els atacs al programa, però és que l’allau de crítiques despietades ha estat devastador. Tot i que la crueltat tenia un nivell gairebé snuff i, en molts casos, fora de lloc, és cert que si el programa hagués tingut millor qualitat, és possible que això no hagués anat d’aquesta manera. Qui ho sap.

En qualsevol cas, en el balanç del programa, trobo poc sòlids els atacs als concursants (musicalment el nivell era prou correcte, i per primer cop a la història, potser algun d’ells sabia qui era David Bowie i podia formular una ironia) i a la Nina (la seva intensitat màxima exigeix anar posat d’heroïna, com a mínim, però funciona i sap treure coses bones als concursants, a nivell docent i televisiu). Penso que Telecinco ha contribuït a l’esfondrament, però que l’autoria del desastre és compartida, i que, segons el que hem vist en premsa, no s’ha assumit per cap de les parts.

El gran hit de l’edició el tinc clar, això sí: #sufrocomogeno, la gran Diva Trash que, d’aquí a uns anys, veurem en una exposició sobre “Cultura Basura Postpop” al CCCB i, d’aquí a uns mesos, continuant el seu patiment a Supervivientes, amb alta probabilitat. La seva interpretació del #mañanamañana (http://www.youtube.com/watch?v=_pbt5FJmAuE) hace palidecer la interpretació de la terroríficament torturada Natalie Portman a Black Swan.

 Operación Triunfo 2011 va acabar el diumenge amb una quota de pantalla oblidable, celebrant una gala que va arrencar prometedora, però que es va anar desinflant, amb una desfilada d’extriunfitos que, en alguna ocasió, em va remetre a una Galería de los Horrores (perdó, ser xunga em surt de dins, miro massa el Twitter), i un final molt ben intencionat però no gaire ben resolt. Prop d’una cinquantena d’exconcursants del programa van desentonar el “Mi Música es Tu Voz” mentre el plató es quedava a les fosques amb un únic lema encès: Viva OT. Quina ironia.

 Per cert, qui va guanyar?

The Final Countdown d’OT 2011. Primera Part.

17 febr.

Totes les coses bones tenen un final. I les dolentes també. Telecinco ha decidit aniquilar Operación Triunfo (per cert, sóc fan del tacte refinat del titular d’El País: “Telecinco se carga OT”), que tancarà la paradeta el diumenge 20 de febrer amb només 6 gales emeses i una mitjana de share del 13,7%. Ole que ole.

Des del principi ja es veia venir que una hecatombe zombie oferia més possibilitats de supervivència que aquesta edició del talent show. Els de Telecinco diuen, a la cara, que aquest tipus de formats està esgotat, i a l’esquena, que la culpa és de Toni Cruz (a qui atribueixen la direcció del programa). La gent de la tele som així de xungos. Bé, el clan mafiós de Telecinco una miqueta més.

El cas és que des de dins les coses no es veuen com des del sofà de casa. Des del meu, un Karlstad d’IKEA ben convencional i altament incòmode, es veuen pitjor. En la meva opinió, la que dic a la cara (sóc xunga, sóc de la tele i a l’esquena em reservo una de més cruel), el fracàs del programa ha estat un suma y sigue (y sigue, y sigue) de despropòsits. Aquí, la primera part d’una elegant selecció:

1- Pilar Rubio, Promter Addict. Mira que plora bé, però la nova presentadora ha estat un desastre de la mida dels seus pits atrapats en una cotilla (corsé en català, vaja). Telecinco diu que ella no en té la culpa, però jo crec que va comprar unes quantes papeletes a la rifa de “El peor”. Embotida en vestits de lentejueles (em nego a dir lluentons) i llegint el promter a Más Que Baile era bastant acceptable (per mi el millor moment era quan feia un parell de passos de ball ridículs a les anades a publi del programa), però a OT ha estat sota el nivell del mar. D’acord que “Jesús Vázquez es mucho Jesús”, d’acord que a la primera gala algunes persones del públic (més properes al mono que a l’home) li cridaven “Que vuelva Jesús, guarra!”, d’acord que la faldilla amb els jetos de Kiss era dissenyada pel seu pitjor enemic, però, tot i així: què fatalíssima ha estat. Aposto fort perquè la presentadora ha estat mal dirigida: estava perduda, desconeixia la dinàmica del programa (això no és tan greu: el 85% de l’audiència probablement també la desconeixeria), no diferenciava entre valoració i nominació, quan s’insinuava un mínim de contingut espontani no sabia reaccionar, etc. Francament, espero que a Piratas li posin un “triquini garfio” i es pugui lluir en tota la seva esplendor: la física.

2- Jurat low cost. El Jurat ha estat un dels hits del patetisme en aquesta edició. Així com Noemí Galera i Eva Perales han estat solvents (i mal maquillades), aquella taula del Tribunal Superior de la Haya no ha comptat en aquesta edició amb membres gaire cèlebres. Sobre Rafa Muñoz, podria afirmar que el més destacat va ser el seu tenyit de cabells al més pur estil Año “Any 1997” (horror), les seves declaracions on prometia ser un ésser despietat amb els triunfis (mentida) i la seva desaparició misteriosa la setmana següent d’intervenir nerviosament al programa. Hagués estat millor que es quedés Lobo-Hombre en París. Si OT fos un programa on un venedor de rentadores despareix darrere del fum traspassant una porta intergalàctica i torna a aparèixer vestit de Rafael Farina, potser Fernando Argenta tindria un lloc adequat entre el jurat. Però… això era Lluvia de estrellas? No. Doncs “no hay más preguntas, Señoría”. Com a mínim, aquest pobre es va buscar una excusa tipus “tengo la comunión de mi nieta” per deixar d’anar a les gales. És obvi que gran part de l’audiència del programa en les edicions anteriors es reunia davant de la tele per veure les intervencions destroyer de Risto Mejide. Aquest any, tota aquesta audiència, quan ha posat Telecinco i s’ha trobat el percal, ha marxat ipso facto a mirar Youporn a l’ordinador per anar a dormir tranquils.

3- Els gran aliats, La Siete i El Programa de AR. Telecinco no ha estat el padrí que tots desitjaríem, aquell que et porta la Mona “Messi Balón de Oro” de xocolata per Setmana Santa. Tant els programes de càsting com els resums diaris han estat més que dignes (ara em poso medalles, com el Màgic Andreu) i només els han vist uns milers d’espectadors a La Siete. Si bé és cert que GH es troba a la fase final i els seus choniconcursants són més carn d’escorxador, la cadena hauria d’haver apostat una mica més per l’“autobombo”. Si ningú explica qui són i què fan els concursants (ni tan sols ho explicava la gala setmanal), la lògica dicta que l’interès per ells es perdrà. Així, a la cadena coneguda per obtenir els continguts via retroalimentació d’altres programes, només s’ha dedicat uns minutets a OT a El Programa de AR (sempre m’he demanat si seran bones les seves cremes hidratants facials). Jo no sóc gaire de teories conspiratòries, però en aquest cas (i només en aquest cas), crec que Telecinco ha fet amb OT un cas clar de “La maté porque era mía”.

 Senyors lectors, la indignació no té final a Frivolitessen, i com que no sóc de resumir (el barroquisme versió estesa és el meu estil), em planto aquí i tornaré a l’atac en el següent post (que titularé, originalment, The Final Countdown d’OT 2011. Segona Part). Prometo parlar de la nova Diva Trash #sufrocomogeno i de com Twitter ha apunyalat el programa per l’esquena. Seguim després de la publi. No se vayan.

Tirar d’hemeroteca

12 febr.

Els caps de setmana cuino i faig les vores dels pantalons, però em costa posar-me a escriure. Mentre preparo el meu proper post, “Mercadona és fashion”, aniré recuperant documents del meu antic fotolog, “Tan bellos como muertos”, un projecte passat on els vius es fan els morts, posats a frivolitzar. Les fotos van acompanyades de breus minirelats. La foto d’avui és gentilesa d’en Carlos Martínez, membre de L’Atelier, fan del rugby, de Battlestar Galactica i de les pedres dels camins.

Pot ser rastrero recuperar documents del passat, però els grans grups editen Greatest Hits. I els grups de merda, i ningú els diu res.

Ni las chanclas ni las guías son para la montaña. Cuando Carlos se desplomó tarareaba un tema precioso, pero eso ya no lo puede contar (ni cantar).

 

127 hours sense bisturí

8 febr.

Cada any intento fer l’absurda cursa de veure totes les pel·lícules nominades als Oscar abans de la cerimònia. És una cosa més aviat de gilipolles, amb una feina associada de combinatòria: una sala que no impliqui transbordament de metro, ni versions doblades, que accepti targetes variades de descompte (el Carnet Jove encara el tinc vigent, un triunfazo) i tingui Toblerone al servei de bar, que fa molt anys 70. A més, com que visc a un barri de modernets que intenten fer la mateixa cursa amb la mateixa combinatòria, em farto de fer cues. Tot plegat, per poder posar a una porra els mateixos pronòstics que he sentit a la ràdio, i que hagués posat igualment sense veure les pelis. El que deia, una cosa de gilipolles, però és que sóc una romàntica.

El divendres passat vaig anar a veure 127 hours, de Danny Boyle. Vaig observar que la sessió de les 22:20 dels Verdi estava exageradament plagada de membres d’una mateixa ètnia: els MIS (Matrimonis Intel·lectuals Senior). Però a banda d’aquesta dada sociològica poc rellevant, voldria parlar del film.

Després de les fabuloses Shallow Grave (fa ràbia esmentar la primera peli d’un autor, eh?) i Trainspotting; de la immensa 28 Days Later; i d’obres terrorífiques com Millions i Sunshine (de les quals no em queda rastre a la memòria gràcies al meu sistema de defensa neurològic) o una sobrevalorada Slumdog Millionaire, Boyle torna a la càrrega. I ho fa amb una peli més aviat petita, on no es talla per fer servir l’efectisme visual que tant li mola. I qui diu efectisme, diu horterisme, però li mola, i a mi també.

127 hours són 94 minuts que transcorren uns quants metres sota terra amb un sol actor, un encertat James Franco. Llegir-ne l’storyline ens traslladaria a les tardes de diumenge d’Antena 3, en una versió extrema de biopic de supervivent basada en fets reals. I dic extrema perquè el rollo de menjar-se les galtes del cul a les muntanyes nevades a Alive em resulta més soft que el moment “Navaja china (que no suiza) corta brazo sin anestesia”, què voleu que us digui.

Boyle millora la història amb el guió, i millora el guió amb una direcció que, d’alguna manera, és l’anestèsia que necessita la pel·lícula. M’explico: un tio atrapat al fons d’una esquerda en un canyó de Utah. “Quin coñazo”, és lògic pensar-ho, però Boyle subministra una dolça anestèsia, una d’aquestes que et fa llevar sense adonar-te que t’acaben d’obrir en canal. I com ho fa? Amb una dosi mesurada de moments videoclip, amb 15 minutets de prèvia amb diferents personatges en joc (també videoclip), amb parèntesi flashback-somni-al·lucinació (videoclip again), amb un hit quirúrgic low cost no apte per aprensius, i una camereta “Videoconfessionari” amb què Franco ens regala alguns dels millors moments del film. Així, amb anestèsia, en colors llampants i sense bisturí, 127 hours passen en un “plis plas”. Llarga vida a Danny Boyle!

*** Recordatori per a gilipolles com jo: els Oscar són el 27 de febrer. Queden 18 dies, només 2 dels quals són dia de l’espectador. Run, Forrest, run.

Que què tenim?

3 febr.

Ets a casa bullint cols de Brussel·les per sopar i no et sents modern, per molts imants del MOMA que tinguis a la nevera. Encara que la nevera sigui Smeg, bullir cols no és prou cool. I pel sol fet de posar-les al tupper pel dinar de l’endemà podrien fer-te fora del Bonobo per cutre. Segur que les Aias, àlies “más moderna no nazco”, no bullen cols.

La quotidianitat no fa modern, i la catalanitat ni t’explico, però els d’ Estrella Damm han trobat la fórmula de la Coca-Cola per anunciar cervesa. Ara fa uns dies han estrenat el seu anunci “Temporada d’hivern”, i ríete tu de la Shakira cantant en un pou de cartró pedra de Freixenet, perquè el #quetenim d’Estrella sí que mola. O això diuen els col·legues moderns que el pengen al Facebook, clamant com és de cool fer unes canyes i unes olivetes, o venerar el recuit de Fonteta (i el d’Ullastret). 

Per vendre cerveses a l’estiu la consigna és clara: ties bones en bikini (preferentment amb culs d’impacte), hitazo pop de banda indie (preferentment europea i amb integrants amb cara de poca salut), i pobles mediterranis (preferentment pijos i on s’hi pugui arribar amb veler de propietat o similar). Però si a l’hivern la fórmula Mediterráneamente falla per qüestions climàtiques, Damm ha trobat un altre filón: som catalans i quotidians, i bona gent, i orgullosos però assenyats, i ens agrada el Barça. Ens agrada molt el Barça, “el de la cantera, no el de la cartera” (perdona, papá, seguiré siendo del Valencia), i Els Amics de les Arts, que són bons jans, i vesteixen guai (jo, amb això, discrepo), i duen xapes i barrets, i reciten amb intenció de Terra Baixa, però com a mínim no són els Manel.

El Quim Gutiérrez assegut a la barra del Resolís de Riera Baixa, la cambrera Erasmus (un bàsic per a qualsevol bar amb encant) i els figurants vestits amb cardigans i rebeques dels colors de temporada acompanyen un guió que vindria a ser la versió minimal d’un capítol d’El paisatge Favorit, sense les terribles músiques de llibreria New Age del programa, això sí.

El #quetenim, l’únic spot que acaba amb un hashtag imprès en pantalla (que ha suscitat que en Pau Vallvé twittegi a la jugular), reivindica ser normal i català, i molts s’ho creuen i es fan fans, i busquen la discografia normal i catalana dels Amics a l’Spotify, i surten a fer unes tapes al Raval mentre reprodueixen l’spot a l’iPhone i fan ullets.

Lamentablement, el moderniquisme no és tan transgressor com per posar una senyora Paquita bullint cols de Brussel·les amb l’olla exprés. Potser l’any vinent, sempre que sigui del Barça.